Els primers testimonis de presència humana a Ripoll daten de l’edat del bronze (1500-600 aC.), quan sabem que un petit nucli humà de població vivia a prop dels rius Ter i Freser i a les muntanyes que donen personalitat a aquest indret. La troballa de destrals de bronze i algun dolmen així ho evidencia.

Al segle IX els habitants de la contrada començaren a aplegar-se a la intersecció dels dos rius. La causa que ho motivà fou l’inici de la repoblació del territori, aleshores sota domini dels francs, i un dels seus artífexs fou el comte Guifré el Pelós (840-897).
Aquest personatge d’origen franc, considerat l’iniciador de la nació catalana, l’any 879 fundà un monestir romànic que passà a ser administrat per una comunitat de monjos de l’ordre de sant Benet, sota l’advocació de Santa Maria. A partir d’aquell moment el monestir va ser objecte de diverses obres destinades a millorar la seva capacitat; per citar les més importants, esmentarem la del 888 i la del 1032, any en què el cap de la comunitat monàstica era l’abat Oliba.

Aquestes obres estaven estretament lligades a un augment del poder polític, econòmic i jurisdiccional del cenobi sobre el territori català.
Els ripollesos, per buscar seguretat, vivien a prop del monestir, que al segle XIV va dur a terme l’aixecament d’una muralla per garantir a la població el fet de poder viure en pau i refusar possibles atacs. La preocupació per oferir una vida digna als súbdits va fer que, ja ben aviat, s’instaurés la celebració d’un mercat i que es construís un canal per agafar aigua del riu Freser. El canal va esdevenir el motor econòmic de la població, que es dedicava a treballar el ferro, el teixit, la fusta…
Aquesta època de bonança es veié estroncada momentàniament l’any 1428, quan un terratrèmol causà greus desperfectes a l’església i a altres dependències del monestir.

La reconstrucció que s’hi va fer al llarg del segle XV suposà l’adopció de l’estil gòtic a l’hora d’aixecar arcs i voltes, però no es modificà l’estructura de l’església olibana. Tot i aquest contratemps, continuà el creixement del nucli urbà, que començà a créixer fora muralles, i es crearen dos ravals o barris. Fou precisament el raval que quedà a l’altra banda del riu Ter l’indret escollit per l’abat Climent Mai per fundar, el 1573, un hospital destinat a guarir els ripollesos.
Tot i aquesta deferència, el cert és que durant l’edat moderna sovintejaren els enfrontaments entre el monestir i els vilatans, perquè aquests darrers volien deslliurar-se del vincle que els unia a l’abat, cosa que no arribà a materialitzar-se, però ajudava a desgastar el poder abacial.

Aquesta situació s’agreujà amb la implicació en conflictes bèl·lics (Guerra dels Segadors, presència continuada de l’exèrcit francès a Ripoll i Guerra de Successió).
Durant els segles XVI-XVIII la societat ripollesa va viure un moment econòmic excel·lent gràcies als oficis vinculats al treball del ferro: fargaires, clavetaires -que feien claus-, serrallers, ferrers…
De tots els productes que es fabricaven els més importants van ser les armes de foc, procés en el qual intervenien tres oficis: encepadors, canoners i panyetaires. La fabricació d’armes féu de Ripoll un dels principals centres productors de l’Estat espanyol i un dels millors d’Europa. Però no tota la població es dedicà al ferro; així, hi havia gent dedicada al tèxtil, a la fabricació de xocolata, farina…
Aquest panorama es va mantenir fins a principis del segle XIX.
Durant la Guerra de la Independència (1808-1814) els francesos freqüentaren Ripoll i van malmetre la muralla; a més, els ripollesos, el 1812, aconseguiren independitzar-se del poder de l’abat, al qual estaven subjectes des del s.IX.

El cop definitiu que posà fi a la supremacia del monestir i al període d’esplendor econòmica es produí en el marc de la Primera Guerra Carlina (1833-1840).
La desamortització propugnada pel ministre Mendizábal suposà que els béns monàstics passessin a mans de l’Estat, que l’abat i els monjos abandonessin el monestir i marxessin de Ripoll, i que el recinte monàstic fos saquejat i incendiat per individus descontents amb els impostos que fins aleshores havien hagut de pagar. Això passava l’any 1835, però per als ripollesos el moment més dolent no arribà fins al maig de 1839, quan el comandant carlí Charles d’Espagnac atacà la població. Després de durs combats, el 27 de maig els carlins ocuparen la població i, no prou satisfets amb la victòria, incendiaren i aterraren cases, ponts i altres construccions. A Ripoll hi havia uns 3.200 habitants abans de 1839; en acabar la guerra només eren un miler.

Finalitzat el conflicte, alguns dels habitants tornaren i van emprendre la tasca de reconstrucció de les seves cases amb material (pedres i fustes) que en alguns casos anaren a buscar als edificis abandonats que integraven el monestir. Alhora, l’Estat procedí a la venda per subhasta de dependències monàstiques entre els anys 1844 – 1850. La guerra, a més d’aquests canvis, en l’aspecte econòmic va fer de frontera entre un passat metal·lúrgic i un futur que vindria marcat pel predomini del sector tèxtil.

L’aprofitament de les aigües dels rius Ter i Freser, a la segona meitat del segle XIX, comportà l’establiment de nombroses fàbriques gràcies a l’empenta d’industrials foranis, els quals, a més, es van beneficiar de les millores urbanístiques que experimentà la vila en aquell període: instal·lació de la xarxa d’aigua potable (1882), d’enllumenat elèctric (1892), i l’arribada del ferrocarril (1880), fruit de la necessitat de transportar a Barcelona el carbó que s’extreia de les mines d’Ogassa.
Aquests canvis suposaren un augment de població, que passà a viure a la perifèria, en especial a les zones pròximes a la via fèrria i a les carreteres que conduïen a altres poblacions.
És en aquest moment de creixement econòmic que s’ha de situar la restauració de l’església del monestir de Santa Maria, gràcies a l’interès del bisbe de Vic, Dr. Josep Morgades, i de famílies ripolleses compromeses amb la cultura. Si bé durant la segona meitat de segle XIX se succeïren diverses obres, el 1886 s’inicià la reconstrucció pròpiament dita, que no finalitzà fins al 1893.

La vila de Ripoll, fins a l’esclat de la Guerra Civil (1936), experimentà un cert dinamisme, ja que hi va haver millores en diversos àmbits de la societat; en l’aspecte arquitectònic destacà la construcció d’edificis d’estil modernista, alguns obra de Joan Rubió, col·laborador d’Antoni Gaudí. La connexió fèrria entre Ripoll i França s’establí per mitjà del ferrocarril transpirinenc inaugurat el 1929. En l’àmbit cultural també es viuen moments de bonança, amb la presència de nombroses associacions, orquestres, grups de teatre, societats corals, publicació de periòdics, creació de l’Arxiu-Museu de sant Pere (1929)… Aquesta prosperitat es veié estroncada amb la guerra i les seves conseqüències: la desaparició de qualsevol manifestació de catalanitat i la imposició d’un nou tipus de règim polític.
Passats els difícils anys de la postguerra, Ripoll tornà a gaudir d’una època de progrés i expansió. En l’àmbit industrial es recuperà el sector tèxtil i va créixer de manera destacada el metal·lúrgic.

Aquest període de benestar anà molt lligat a un espectacular augment demo-gràfic, provocat principalment pels fluxos migratoris que portaren a Ripoll persones d’arreu de l’Estat. Si el 1950 hi havia 7.451 habitants, al cap de vint anys ja s’havia assolit la xifra de 10.000.
Per fer front a aquesta arribada de persones, es construïren habitatges a la perifèria de la població, la qual cosa provocà un creixement urbà fora del nucli antic. Des de la mateixa fi de la dictadura, l’any 1975, la vila experimentà de manera continuada un seguit de canvis encaminats a dotar-la dels equipaments necessaris per afrontar amb garanties el segle XXI.